Lo que no se ve parla de les emocions que comporten les llunyanies, les distàncies físiques entre persones que importen i que s’estimen. Les reconstruccions de rutines i funcionaments diaris, acostumar-se a les pèrdues i, malgrat tot, tornar a crear un microsistema que ens permet mantenir l’equilibri emocional. Els guanys i les pèrdues, allò que tenim i allò que sentim, la necessitat de pertànyer a algun lloc i la capacitat de l’ésser humà de tornar a començar fins i tot deixant enrere vivències i persones que formen part d’un mateix.

Gustavo Ramírez ha estat nomenat recentment director artístic de Luna Negra Dance Theater de Chicago, fundat el 1999 per Eduardo Vilaro, prestigiós coreògraf i ballarí d’orígen cubà. Aquesta companyia ha estat una plataforma i un referent per donar veu a coreògrafs llatins als EUA.

Ramírez va crear l’any 2006 el projecte Titoyaya després d’haver format part com a intèrpret de prestigioses companyies com el Ballet de Víctor Ullate (Madrid), la Nederlands Dans Theatre (Holanda) o la Hubbard Sreet Dance Company (Chicago). La seva dilatada trajectòria creativa l’ha dut a treballar com a coreògraf en diverses agrupacions internacionals. Alguns exemples són l’Hamburg Ballet, l’Abcdance Company, el Nederlands Dans Theater II, el Ballet de Carmen Roche, CND, IT Dansa i Teatres de la Generalitat Valenciana.

Actualment alterna la seva tasca de coreògraf per a companyies internacionals amb el projecte Titoyaya, en el qual desenvolupa les facetes de director, coreògraf i intèrpret. Lo que no se ve és la seva tercera creació després de Retrato de Oscar Wilde, Manera i Moniquilla y el Ladrón de Risas.